PORTELL (l'edat
dels metalls)
Nota: Els documents que trobeu escrits en blau són els darrers que s'han afegit a la secció.
<<Dins de l'edat dels metalls, s'hi pot incloure l'edat del coure, l'edat del bronze i l'edat del ferro. Encara que aquestes són classificacions vàlides per a Euràsia i a la costa nord d'Àfrica, no ho són tant per a la resta d'aquest continent i per a Amèrica.>> ca.wikipedia.org; ca.wikipedia.org
<<El Calcolític/Eneolític (o Edat del Coure) valencià comença amb l'arribada dels primers metalls, tractant-se d'un període de transició a l'Edat del Bronze. En funció dels estils ceràmics pot dividir-se en dos períodes: Eneolític, des del 3.900 aC fins al 2600 aC, i Calcolític Campaniforme, del 2600 aC al 2100 aC.
La caça és una activitat cada vegada menys exercida, tot i que encara hi ha indicis de la seua pràctica en alguns jaciments d'aquest període. És més comú, però, el cultiu de cereals i llegums, així com l'aprofitament del bestiar i dels productes derivats d'aquest, com la llet o la llana. Proves d'aquesta expansió agrària són les grans sitges de Niuet i Les Jovades, tots dos pròxims a la localitat de l'Alqueria d'Asnar [prop de Muro, a comarca alacantina del Comtat].>> ca.wikipedia.org
<<El Calcolític/Eneolític (o Edat del Coure) valencià comença amb l'arribada dels primers metalls, tractant-se d'un període de transició a l'Edat del Bronze. En funció dels estils ceràmics pot dividir-se en dos períodes: Eneolític, des del 3.900 aC fins al 2600 aC, i Calcolític Campaniforme, del 2600 aC al 2100 aC. [...]
La ceràmica campaniforme comença a prosperar. Aquest tipus de ceràmica es caracteritza per presentar vasos acampanats de profunditat considerable. Es pot observar l'evolució que presenten les tècniques de decoració d'aquestes ceràmiques, des d'un estil de ceràmica cordada (clavant cordes o teixits) i puntes (alineacions geomètriques), fins a una ceràmica d'incisió (realitzada amb eines punxants). Altres materials presents en aquest període són les armes de coure, com ara punyals de llengüeta i puntes de Palmela, les quals són una evidència de la transició a l'Edat del Bronze.
El nombre de poblats s'incrementa en gran mesura, imperant els assentaments a l'aire lliure i sovint propers als rius. Les cases dels poblats comencen a adquirir robustesa i consistència, habitualment construïdes de fang en combinació amb vegetals, i de vegades al costat d'un sòcol de pedra com base. Aquestes estructures poden presentar dues formes predominants: rectangulars (l'Ereta del Pedregal, Navarrés) o circulars/ovalades (assentament de les Moreres, Crevillent). Aquest últim assentament es troba, a més, envoltat per una muralla amb baluards, cosa que, junt amb l'augment d'assentaments en zones elevades (com la Rambla Castellarda, a Llíria), evidencia la preocupació defensiva que començava a prosperar durant aquest període i que s'intensificarà durant l'Edat del Bronze.
Mentre que a la resta de la península ibérica comença a difondre's el megalitisme, durant el Calcolític valencià sorgeixen les coves d'enterrament. En general, en aquestes cavitats o esquerdes naturals s'enterraven col·lectivament als morts, juntament amb un gran nombre d'estris i objectes d'adord. De vegades s'empraven per a aquesta finalitat les fosses o les sitges utilitzades per emmagatzemar gra dins del poblat. [...]>> ca.wikipedia.org
<<Amb la introducció del bronze per a la fabricació d'eines s'inicia l'Edat homònima. L'agricultura es desenvolupa, els assentaments són cada vegada més complexos, i les societats es comencen a jerarquitzar. La ceràmica és el material més abundant, encara que també són significatius els útils de pedra i os. Sorgeix la metal·lúrgia, sent el tret distintiu principal d'aquest període, i s'inicia tímidament la producció tèxtil. Els assentaments es localitzen en general en zones elevades i presenten muralles de pedra.
La seua datació és objecte de discussió, encara que en general tots els autors accepten que la seua durada és d'un mil·leni. En canvi, segons quins autors el seu inici pot oscil·lar, sent el més acceptat el seu començament al voltant del 2.200 aC i la seua finalització al voltant del 1.000 aC. Dins d'aquest període s'ha definit el Bronze Valencià (2.200 aC - 1.500 aC) i el Bronze Tardà (1.500 aC - 1.000 aC). A més, com les fronteres entre l'Edat del Bronze i l'Edat del Ferro es mostren en certa manera difuminades, s'ha definit el Bronze Fina (1.000 aC - 800 aC aprox.) com una etapa de transició.
Miquel Tarradell va identificar el Bronze Valencià en la dècada de 1960 com una cultura pròpia de la regió valenciana, i independen de la cultura argàrica provinent d'Almeria. Les característiques que diferencien al Bronze Valencià són principalment l'absència d'enterraments sota les cases, l'escasetat d'elements metàl·lics, i la inexistència d'alguns objectes ceràmics, com ara copes o elements carenats.
Aquest concepte continua vigent en l'actualitat, encara que amb alguns matisos que altres prehistoriadors han introduït. No obstant això, encara que el nord i el centre del País presenten objectes de la cultura del Bronze Valencià, la província d'Alacant rep fortes influències de la cultura argàrica. [...] Del Bronze Tardà es té poca informació al País Valencià a causa de l'ús de materials tous i poc duradors, encara que s'ha documentat l'existència d'activitat social i comercial.
L'agricultura i la ramaderia són les activitats econòmiques principals. Els conreus van augmentant el seu rendiment i producció, degut sobretot a la inclusió de noves espècies i a l'alternança entre cereals i llegums. La introducció de l'arada va permetre una agricultura extensiva de secà. Quant a la ramaderia, aquesta es basava en la cria de cabres i ovelles, ja que se'n pot aprofitar la llet i els seus derivats (formatge i iogurts), així com la carn i la llana. També es criaven, encara que en menor proporció, porcs, cavalls, o bous, aques últim també utilitzat com a animal de tracció per l'arada. Ocasionalment es caçaven senglars i conills, tant per aprofitar la seua carn com per protegir els cultius.
La recerca de terres de cultiu i el bestiar, juntament amb l'augment de la població, va conduir a una marcada explotació del territori. La principal conseqüència d'això va ser una desforestació accentuada, ja que els boscos propers a les poblacions eren aprofitats per a la construcció i l'obtenció de llenya, entre altres activitats.
La ceràmica es caracteritza per ser d'escassa qualitat i per posseir poca o nul·la decoració. Entre aquestos elements es troben bols, gerres o formatgeres. Els trets de les ceràmiques han permès identificar diferències comarcals, les quals podrien ser degudes a les adaptacions al medi que van haver de dur a terme els pobladors, així com a les influències externes de les diferents cutures. Les destrals de pedra polida continuen fabricant-se, al contrari que els elements de sílex, que deixen pràcticament de produir-se. Altres materials de pedra són els morters, maces, martells o dents de falç. [...] Alguns jaciments en els quals s'han trobat fusaioles i peses de teler, així com fibra de lli, evidencien l'inici de les activitats tèxtils. [...]
La producció de bronze al País Valencià fou molt reduïda, a causa de l'escassetat minera en general del territori, i en particular de les matèries primeres necessàries per a la fabricació de l'aliatge (coure i estany). Així doncs, la regió valenciana va haver de proveir-se gairebé exclusivament d'extraccions mineres externes, sobretot de zones més meridionals com Almeria i Múrcia, on, a més d'abundar els afloraments de coure, també destaca la facilitat d'accés a aquests. L'excepció és la serra d'Oriola, una zona rica en recursos miners [...]. Existeixen altres zones mineres de menor importància, com les proximitats del riu Palància, entre les províncies de València i Castelló, encara que el seu aprofitament no es va iniciar fins finals de l'Edat del Bronze. [...]>>
<<Amb la introducció del bronze per a la fabricació d'eines s'inicia l'Edat homònima. L'agricultura es desenvolupa, els assentaments són cada vegada més complexos, i les societats es comencen a jerarquitzar. La ceràmica és el material més abundant, encara que també són significatius els útils de pedra i os. Sorgeix la metal·lúrgia, sent el tret distintiu principal d'aquest període, i s'inicia tímidament la producció tèxtil. Els assentaments es localitzen en general en zones elevades i presenten muralles de pedra.
La seua datació és objecte de discussió, encara que en general tots els autors accepten que la seua durada és d'un mil·leni. En canvi, segons quins autors el seu inici pot oscil·lar, sent el més acceptat el seu començament al voltant del 2.200 aC i la seua finalització al voltant del 1.000 aC. Dins d'aquest període s'ha definit el Bronze Valencià (2.200 aC - 1.500 aC) i el Bronze Tardà (1.500 aC - 1.000 aC). A més, com les fronteres entre l'Edat del Bronze i l'Edat del Ferro es mostren en certa manera difuminades, s'ha definit el Bronze Final (1.000 aC - 800 aC aprox.) com una etapa de transició.>>
<<Península Ibérica. Durante el Bronce Medio (o Argar B) los enterramientos siguieron efectuándose dentro de las casas, pero depositando los cadáveres dentro de 'pithoi' [Un 'pithos' és una gerra gran de forma ovoidal i panxuda que s'utilitzava per a conservar qualsevol cosa]. Los ajuares denotan una mayor jerarquización que en la etapa anterior, habiéndose llegado a establecer hasta cinco clases sociales. Se ha comprobado la generalización de la herencia y una mayor esperanza de vida para las clases sociales superiores.
A partir del 1650 a.C. se ha constatado una desestabilización de la sociedad argárica en la cual confluyeron factores como el agotamiento de los campos y bosques, la modificación de los sistemas productivos y posibles conflictos internos. Todo ello condujo a una decadencia irreversible y el abandono de los pobladores hacia 1500 a.C. [...]>>
<<Amb la introducció del bronze per a la fabricació d'eines s'inicia l'Edat homònima. L'agricultura es desenvolupa, els assentaments són cada vegada més complexos, i les societats es comencen a jerarquitzar. La ceràmica és el material més abundant, encara que també són significatius els útils de pedra i os. Sorgeix la metal·lúrgia, sent el tret distintiu principal d'aquest període, i s'inicia tímidament la producció tèxtil. Els assentaments es localitzen en general en zones elevades i presenten muralles de pedra.
La seua datació és objecte de discussió, encara que en general tots els autors accepten que la seua durada és d'un mil·leni. En canvi, segons quins autors el seu inici pot oscil·lar, sent el més acceptat el seu començament al voltant del 2.200 aC i la seua finalització al voltant del 1.000 aC. Dins d'aquest període s'ha definit el Bronze Valencià (2.200 aC - 1.500 aC) i el Bronze Tardà (1.500 aC - 1.000 aC). A més, com les fronteres entre l'Edat del Bronze i l'Edat del Ferro es mostren en certa manera difuminades, s'ha definit el Bronze Final (1.000 aC - 800 aC aprox.) com una etapa de transició. [...]
Durant el Bronze final (o tardà) la varietat agrícola en els cultius adquireix una major importància, introduint espècies com el lli, al jaciment de Cabezo Redondo (Villena), o el mill, documentada a la Mola d'Agres (Agres). A més, sorgeixen grups ramaders d'elevada mobilitat, que ocupen temporalment alguns assentaments nous.
La ceràmica característica d'aquest període és una ceràmica carenada (la carena és l'angle o corba que presenta en la seua superfície) feta a mà i amb base plana, amb diferents tipus de decoració (incisa, excisa, o acanalada).
La regió valenciana exercia de xarxa intercomunicadora entre les diferents cultures existents durant aquest període. El País Valencià es va veure influenciat en gran mesura per la cultura dels camps d'urnes, provinent de Centreeuropa, així com per la cultura de Cogotas I, originària de l'altiplà peninsular. Al voltant del 1100 aC està documentada la primera influència de la Cultura dels Camps d'Urnes, a la província de Castelló, trobant-se objectes d'aquesta cultura de fins al 650 aC. Entre aquests objectes cal destacar les ceràmiques [...] i entre els costums inculquen nous rituals d'enterrament. [...]
Està documentada una crisi en els assentaments, que van ser abandonats de forma progressiva a la fi del Bronze Tardà. Aquest abandó va ser més accentuat a les províncies d'Alacant i València. Com a conseqüència d'això, en el Bronze Final van sorgir nous assentaments en ubicacions diferents, alguns dels quals formarien importants centres urbans durant l'Edat del Ferro. No obstant això, la major part d'aquests nous assentaments van ser refugis on alguns grups de pobladors practicaven explotacions ramaderes, amb habitatges construïts amb materials poc duradors. [...]
A la província de Castelló es documenten alguns jaciments nous, com Vinarragell (Borriana) i Torrelló del Boverot (Almassora), influenciats en gran mesura per la Cultura dels camps d'urnes.
La cultura dels camps d'urnes provinent de Centreeuropa va portar la pràctica de la cremació de cadàvers, la qual consistia a incinerar als difunts i dipositar les seues cendres sota terra en una urna ceràmica.
Destaquen tres tipus de rituals d'enterrament:
- Incineració, per posteriorment dipositar les restes en urnes ceràmiques: la necròpolis més coneguda del País Valencià és la de Torrelló del Boverot, a Almassora, on es practicava aquest tipus de ritual. També s'ha documentat a Cabanes, la Salzadella i La Montalbana (Ares del Maestrat).
- Inhumació en cova: característics de la zona de la Foia d'Alcoi i el Comtat de Concentaina.
- Incineració, per després dipositar les cendres en estructures tumulars: provinents del nord-oest (riu Segre i Baix Aragó), va influenciar una part de la província de Castelló.>>
En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Montserrat Martínez diu:
<<Cuando llega la extensa etapa que denominamos Edad de Bronce (2000/1900-1600 a 1500-1150 a.C.) comprobamos el progresivo desarrollo de unas formas de vida que intensificarán la sedentarización y la consiguiente ocupación estable del territorio. Se realizarán prácticas agrícolas, pero con una ganadería donde la trashumancia estacional será muy importante. Conocerán el aprovechamiento de rastrojos y barbechos para los animales y se alimentarán de ovicápridos, cerdos y bovinos. En definitiva, practicaban unas actividades propias de una economía de subsistencia, sin acumulación de excedentes. Esta evolución es más temprana e intensa en las tierras bajas y en las hoyas, donde el medio geográfico y la relación con otras comunidades facilitará el desarrollo más rápido de las técnicas agrícolas, aunque sin arrebatar la primacía a la actividad ganadera de toda la zona.>>
[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. pàg. 41. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és el Poblat del Turó de la Barcella, del Bronze.
"Assentament menut localitzat en una situació geogràfica molt bona, en una terrassa que penja sobre la Rambla de Sellumbres, al marge esquerre del congost format per la Roca Roja i la Roca Parda. Conserva restes de possibles estructures arquitectòniques, molt arrasades per la forta erosió. Malgrat les seues reduïdes dimensions, té una notable quantitat de material ceràmic no tornejat, destacant les decoracions plàstiques amb cordons digitats, incisos i impresos. També ha proporcionat un conjunt lític i amb diverses peces retocades."
[Pilar Ulloa Chamorro. Web de la Conselleria]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és el Poblat del Masico la Penya, de cronologia indeterminada entre el Bronze i medieval. Segurament es deuen referir a Portell el Vell.
"Situat en un morrot de roca, protegit pels dos costat per cingles, la qual cosa permet que el lloc siga fàcil de defendre. Presenta una molt bona visibilitat. Pel que fa al material trobat podem dir que almenys ha estat ocupat en dos períodes, el més antic del bronze i posteriorment en època medieval. Un dels punts que cal destacar són els amuntegaments de pedres que es poden veure pel cim del morrot. Sembla que aquestes pedres devien pertànyer a antigues estructures, molt probablement a una muralla, pero després d'aquestes han sigut reaprofitades per a altres construccions més modernes. Actualment al cim del morrot, quasi no queden restes materials i aquestes les trobem en els vessants. Es pot apreciar clarament un únic lloc d'accés que, normalment, deuria estar protegit per una muralla. A més dels fragments ceràmics del bronze i medievals, també trobem fragments de sílex. Cal destacar la presència de la Font de la Cova d'Antolà prop d'aquest jaciment."
[Marta Segura Ortí. Web de la Conselleria]
Fidel Puig, en el seu llibret sobre l'Angresola, es fa ressó d'unes troballes registrades al seu poble:
"24. HALLAZGO SIN PROCEDENCIA CONCRETA II. También en 1923, P. Bosch cita un hacha plana de bronce conservada entonces en el Museo Arqueológico de Madrid (Bosch, 1923, p. 45). Recogida por A. Beltrán en 1955 (Beltrán Martínez, 1955, p. 26, Lám. 9 g.), aparece incluida en el estudio de L. Monteagudo publicado en 1977 (Monteagudo, 1977, p.100, nº 612, Lám. 33, y Atrian y otros, 1980, p. 166, nº 318). Mide 8 cm. de alto y actualmente se conserva en el Museo Arqueológico Nacional. Se trata de un hacha argaroide, que este autor clasifica en el Grupo 9, variante AI, llamada de Ballybeg, con una cronologia aproximada de 1700-1500.
25. HALLAZGO SIN PROCEDENCIA CONCRETA III. Entre las piezas procedentes de la colección Vilanova existentes en el Museo Arqueológico de Nacional (Adquisiciones, 1947, p. 36, Lám. 4, 1), hay un hacha de apéndices laterales cuyas medidas son 16,5 cm. de alto por 4 cm. de ancho. L. Monteagudo la clasifica en el Grupo 20, tipo A, llamado de Teruel, característico del Bronce Final, con una cronología aproximada de 800-600 (Monteagudo, 1977, p. 139, nº 823, Lám. 50, y Atrian y otros, 1980, p. 166, nº 318).
26. EL PUNTAL DEL MORO. Espolón rocoso que se prolonga hacia el Sur desde La Muela de la Iglesuela, sobre el Barranco de la Tosquilla, a unos 1.500 m. de altitud (Altaba, 1978, p. 41, y Atrian y otros, 1980, p. 167, nº 321). Su único acceso, por el Norte, aparece cortado por un alto montículo formado de piedras y barro, del que arrancan sendos muros laterales. El poblado se encuentra muy arrasado, apareciendo abundantes restos constructivos y cerámicos en las pronunciadas pendientes que descienden hacia el barranco, especialmente en la de poniente. La cerámica es la típica de la Edad del Bronce, fabricada a mano, reforzada con cordones aplicados y decoración a base de impresiones ungulares, etcétera. S. Gómez Bellot, que fue maestro de Vilafranca (Castellón) hacia 1970, encontró un pequeño brazalete de bronce, en forma de torques, actualmente perdido. Por sus características, presecia de objetos metálicos, etcétera, podría tratarse de un poblado de momentos avanzados de la Edad de Bronce.
27. LA PEÑA DEL MORRÓN. Es una prolongación en forma de espolón rocoso de La Muela de la Iglesuela, que se levanta sobre el pueblo a una altitud aproximada de 1.440 m. Está orientada hacia el Este y en su extremo se encuentra una gran cruz (Cuenta la tradición que San Jaime, persiguiendo a los moros, saltó con su caballo desde este lugar hasta las proximidades de la Ermita del Cid, donde se conservan las herraduras de su montura marcadas en una roca. Es una leyenda que hay que incluir en otras del mismo género, origen de topónimos como <<El Salto del Caballo>>). Se conservan restos de un montículo que corta transversalmente el acceso desde el Oeste, y también sobre el camino que desde el pueblo asciende por la ladera norte. En su parte sur se ven restos de algunas construcciones muy destruidas, entre las que pueden recogerse algunos fragmentos cerámicos fabricados a mano y otros típicamente ibéricos. Pieza destacable es una placa hembra de un broche de cinturón de garfios, partida, de poco más de 1 mm. de grosor, con cuatro aberturas bordeadas por una cenefa decorada con pequeños puntos, y dos agujeros en los extremos para los remaches de sujeción (fig. 9 [hi ha un dibuix de com seria aquesa peça, en la pàgina 27]). Dadas las características del lugar, es posible la existencia de un primer asentamiento de la Edad de Bronce, sobre el que más tarde se levantaría el poblado ibérico.
28. LA MONOTA. Pequeño montículo situado en esta partida, sobre el Barranco de las Mulas, en el banco calizo. Su altura es cercana a los 2 m., y presenta algunas remociones furtivas en uno de sus lados. No se encuentran restos cerámicos. Dada las escasas condiciones defensivas del lugar y la aparente inexistencia de restos constructivos que pudieran permitir su identificación con una fortificación turriforme, es probable que se trate de un túmulo funerario.
29. LOS CABEZOS. En la ladera SE de esta loma, no lejos del Mas de las Lomas, a poco más de 1.300 m. de altitud, se conservan los restos de una torre de planta redondeada, construida con grandes bloques de piedras. Junto a ella parecen existir restos de una pequeña estructura adosada. Se trata de una construcción aislada. Podría tratarse de una fortificación turriforme perteneciente a la Edad del Bronce.
33. LA CUEVA DE LA BONIFACIA. Situada en la margen derecha del Barranco del Cid, ya en las cercanías de La Rambla de las Truchas y frente al Morrón del Cid, a unos 1.120 m. de altitud, junto a otras pequeñas cavidades y abrigos que se abren en el banco calizo. Es un abrigo de unos 15 m. de profundidad, cuya boca mide unos 50 m. de ancho por 4 de alto. Conocida desde hace años (Obarty y Garay, 1978, pp. 28-29; Altaba, 197 8, p. 41, y Atrian y otros, 1980, p. 167, nº 320), en su interior se encontraron restos óseos y cerámicos pertenecientes a la Edad del Bronce. La cerámica está fabricada a mano, con la superficie alisada, reforzada con cordones aplicados y decoración a base de impresiones ungulares y digitales.
[PUIG IZQUIERDO, Fidel
Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos.
pàg. 25-29.
Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991
<<L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro ocm el metall, utilització importada d'orient a través de l'emigració de tribus indoeuropees, que a partir del 1.200 aC començaren a arribar a Europa Occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC. Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment Celtes, encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre ells, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees, i uns hàbits culturals similars.
Es divideix el període de l'edat del ferro en període de la Cultura de túmuls, període de la Cultura dels camps d'urnes ['urnenfelder' o, com cita sovint Coromines en els seus estudis etimològics, 'Sorotaptes'], període de la Cultura de Hallstatt i període de la Cultura de La Tène.>>
La cultura dels camps d'urnes o cultura sorotàptica (terme encunyat pel filòleg Joan Coromines coma equivalent català del terme alemnay 'Urnerfelderkultur'. Està format amb els mots [...] "urna cinerària" i [...] "enterrar") pertany a la part final del període de l'edat del bronze. [...]
Aquesta fase constitueix una etapa de transició entre el Bronze Mitjà i el Bronze final. És característica d'aquesta etapa la barreja en les necròpolis dels dos sistemes d'enterrament, inhumació en túmuls i incineració. Es creu que tribus o grups protoceltes, probablement poc nombrosos, es van barrejar entre grups de població amb cultures neolítiques tardanes, instal·lant-se en passos estratègics (guals de rius i afluents).>>
Sobre Coromines, hi ha un article excel·lent de Joan Veny, que diu, entre moltes coses que: "La proposta del 'sorotapte' o 'sorotàptic' no ha tingut gaire acceptació. És important el nombre de mots que atribueix a aquest poble, entre els quals figuren de tant corrents com 'agafar', 'amagar', 'tancar', 'pair', 'clapa', 'clot', 'corc', etc. (Dini, 2000: 26-29), així com fenòmens tan singulars com el de la palatització de L- inicial en català i astur-lleonès. Una anàlisi atenta i aprofundida dels casos pot revelar que alguns pertanyen a una etapa anterior o posterior a la cultura dels camps d'urnes, en aquest darrer cas, convé recordar que pobles bàltics com els galindi (incardinats dins els sorotaptes) van participar en les grans emigracions cap a les costes del Mar Negre on van establir contacte amb els gots i amb els quals haurien emigrat cap a la Península Ibèrica (Dini, 2000: 37-40)."
[VENY, Joan (2007): Coromines, colós de l'etimologia. p.14. "Zeitschrift für Katalanistk".] romanistik.uni-freiburg.de
"Europa en la primera Edad del Hierro. En los últimos siglos siglos de la Edad del Bronce se había desarrollado en Europa central la <<cultura de los campos de urnas>>, así denominada porque sus ritos funerarios implicaban la incineración y el entierro de las cenizas en urnas. Es probable que sus creadores fueran los antepasados de grupos indoeuropeos, como los celtas, los eslavos, los itálicos y los ilirios. Luego, en el siglo IX a.C., surgió la <<cultura de Hallstatt>>, llamada también primera Edad del Hierro porque coincide con la introducción de este metal en Europa. Se piensa que algunos de los pueblos de la cultura de Hallstatt eran de lengua celta."
I afegeix: "Hispania prerromana. Se sabe poco sobre los pueblos que habitaban la península Ibérica antes de la conquista romana. En las costas mediterráneas, en las que la influencia púnica (fenicia) y griega contribuyó al desarrollo de la civilización, se hablaba la lengua ibera, conocida por algunas inscripciones."
[AVILÉS FARRÉ, Juan y
otros.
En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Montserrat Martínez diu:
"La evolución hacia una ocupación del territorio más densa, selectiva y compleja, denotando un mejor conocimiento del espacio y de los potenciales recursos, a la vez de una necesidad de control, se comprueba en los asentamientos de la última etapa del Bronce (grandes estancias rectangulares -posiblemente para guardar ganado- con grandes mampuestos en las paredes y presencia de fortificaciones, en Los Olmos, La Mata, Castellote y Guadalopillo, que tienen que ver más con un control del territorio que con una necesidad defensiva, pues en la zona norte del territorio abundan los establecimientos del Bronce en media ladera, sin protección natural. Todo esto, junto con la presencia de molinos abarquillados, exponente de la actividad agrícola que desarrollan, avalan la hipótesis de una intensificación en la ocupación del suelo, derivada de un desarrollo global de los pobladores. Finalmente, otro indicador de esta evolución es la abundancia de concentraciones tumulares -enterramientos bajo túmulos de piedra-, tanto en la fase final del Bronce como en la siguiente del Hierro I, encontrados en las áreas citadas anteriormente y en las estribaciones norte de la Sierra Palomita. La evolución anterior se comprueba también en la zona alta o meridional. Así lo indican, no solamente las formaciones tumulares aludidas de Sierra Palomita sino también los numerosos hallazgos localizados siempre que se realizan prospecciones intensivas, como las llevadas a cabo en Mosqueruela o en la zona de Galve. Por otra parte, el dualismo entre los pobladores de las tierras más bajas, donde la agricultura se intensifica y las tierras ganaderas, más altas, se irá desdibujando progresivamente hacia un tipo mixto de actividad, aunque primen uno de los factores sobre los otros."
I afegeix:
"Muchos de los yacimientos de la Edad del Bronce presentan un nivel de cerámica superficial y débil, correspondiente a la etapa ibérica, concretamente a la fase denominada ibérico antiguo, sin presentar materiales de la fase previa al ibérico, es decir, de la etapa conocida como Hierro I. En otros yacimientos, por el contrario, sí aparecen materiales del denominado Hierro I. Todo ello denota que no es fácil delimitar la transición de la etapa del Bronce final a la del Hierro I en la zona que nos ocupa; que es evidente el carácter conservador y retardatario de los materiales cerámicos de los poblados y que se produjo una ocupación selectiva del territorio, con la consiguiente desaparición de unos asentamientos, la creación de otros núcleos y la continuidad de muchos de los anteriores. Esta transformación se llevó a cabo durante los siglos VII y VI a.C., sobre todo a partir del 700 a.C., cuando se incrementa en el Bajo Aragón el número de yacimientos arqueológicos correspondientes a la Etapa Hierro I. [...] Es curioso el que todos ellos son puntos de comunicación claves entre los valles y en alguno de ellos se han encontrado materiales interesantes, como la cabeza de carnero, perteneciente al asa de una vasija, de Valdelosmiros. También ahora tenemos que destacar la presencia de la explotación metalúrgica, patente en la mina de Valdelastra (Castellote), en las escorias de la Centenera (Los Olmos), o en el conjunto excavado por el profesor Burillo en Villardecastillo (La Mata de los Olmos).
¿Qué elementos dinamizaron la transformación de la zona a lo largo del siglo VI a.C.? No cabe duda que fue la confluencia de los factores externos -la influencia de la cultura de los Campos de Urnas- y la evolución propia, interna, de las comunidades de la zona. [...] Coexisten pacíficamente grupos de población autóctona y otros pertenecientes a corrientes externas. Con estos elementos se reorganiza la vida colectiva de las cuencas de los ríos a lo largo de todo el siglo VI a.C. y se preparan las bases para las transformaciones culturales que se iniciarán en la centuria posterior.
A partir del siglo V a.C., asistimos a un abandono de la ocupación de muchos yacimientos y a una reestructuración del poblamiento de las cuencas de los ríos. En el área Norte de la zona se comprueba que aparecen nuevas estructuras defensivas -la circular, por ejemplo de La Solana de Los Olmos. [...] Se trasladan los yacimientos a otros más bajos y accesibles a las zonas [...] Posiblemente se relacione con la presencia de nuevos grupos transpirenaicos. Para estudiar esta fase es interesante el nivel IV del Cabezo de La Guardia, de Alcorisa, donde conviven materiales a torno, de la fase ibérica antigua y plena, con la cerámica de tradición de la Primera Etapa del Hierro. En su estudio, hay que tener en cuenta la tesis del profesor Ruiz Zapatero, quien eleva los orígenes de la iberización de la comarca a unas fechas anteriores a las habitualmente admitidas.
La iberización significa una intensificación de los intercambios comerciales, con la presencia de materiales foráneos, como los fragmentos de una posible stemless o kylix griego, del siglo IV a.C. en La Guardia de Alcorisa, o de otros materiales importados en el Morrón del Cid, de la Iglesuela, y la consiguiente aculturación [procés de canvi cultural] de los pobladores indígenas, por los contactos mantenidos con el mundo clásico mediterráneo. La presencia del torno en la fabricación de las cerámicas, la mejora en las técnicas agrícolas; la incorporación de elementos culturales del mundo grecolatino y el avance cualitativo de la complejidad cultural, son los elementos que definen el concepto de iberización o de mundo ibérico. Este proceso de iberización se verá cortado bruscamente por la conquista romana."
[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. pàg. 41. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]
Fidel Puig, en el seu llibret sobre l'Angresola, diu:
"Perteneciente a la I Edad del Hierro fue el hallazgo de un hacha plana, con muñones diminutos y lados casi paralelos."
[PUIG IZQUIERDO, Fidel
Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos.
pàg. 14.
Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991